Hoy toca una conferencia

Hoy toca hablar de una conferencia y la haremos en catalán ya que queda acorde con el tema y ya que sabemos hablarlo y escribirlo ¿por qué no hacerlo?

Viendo los tiempos que corren, una de las cosas que creo que hacen falta es crear conciencia y con estas conferencias aspiró que así sea. Sorprendentemente la clase estaba llena, la mayoría eramos afectos de uno u otro bando en este caso unidos y no solamente había redskins, anarkistas de botas y aspecto punk, maulets, etc., había otras cosas, gente no tan avanguardista quizás solo filoanarqusitas. Me ha gustado.

Un saludo el tirado, os dejo con lo más importante de la conferencia

Conferència de Pere Gabriel. Anarquisme i Catalanisme

10-12-09

El contingut de la conferència d’en Pere Gabriel va situar-se temporalment en els anys del sexenni revolucionari fins als primers anys del segle XX dins de la Restauració.

Durant aquests anys la postura dels anarquistes vers el catalanisme va anar fluctuant. Els primers líders de l’anarquisme a Catalunya eren bakuninistes, internacionalistes i per tant creien en la possibilitat de relacions fraternals entre les nacions. A més durant el sexenni i fins a la dècada dels noranta del segle XIX el catalanisme hegemònic, que no l’únic existent, és republicà i popular si bé no és el mateix el de Valentí Almirall que el de Vallés i Ribot, més d’esquerres.

Segons en Pere la tendència del catalanisme cap a la dreta, cap al conservadorisme i el catolicisme de Prat de la Riba fa que els anarquistes s’allunyin respecte el catalanisme, perquè aquest ja no s’associa amb republicanisme i populisme sinó amb catolicisme i conservadorisme. Fins llavors els anarquistes catalans no tenien problema en reconèixer les seves arrels federals accentuant el caràcter mutualista i municipalista de Bakunin. Mai però fan política catalanista, són anarquistes, però sí que hi ha una afirmació de catalanitat per part dels anarquistes que es manté fins els anys noranta. Malgrat tot, els anarquistes participen en la construcció del corpus simbòlic del catalanisme apostant pels símbols populars, sovint en contra del desig de Prat de la Riba: la lletra dels Segadors prové d’un concurs guanyat per un anarquista que n’és l’autor, Emili Guanyavents; triar l’11 de setembre enlloc del 23 d’abril; etc.

Però a més del gir a la dreta del catalanisme, l’anarquisme també canvia amb les aportacions de Malatesta, Kropotkin, Reclus i sorgeix un catalanisme cosmopolita, no ja internacionalista que parlen d’un anarquisme general i no es plantegen les qüestions particulars de cada territori. Malgrat tot segueixen havent-hi lligams amb el catalanisme a través de les revistes i la intel·lectualitat com ara La Revista Blanca, La Revista Social i les publicacions de El Productor, en les quals hi col·laboren els nous modernistes republicans catalans en un context d’intel·lectualisme alternatiu. Però dins aquest esforç per mantenir certa catalanitat dins l’anarquisme els principals responsables són els germans Mas Gomery, que hi seguien creient fins a la Guerra Civil. Durant el franquisme ja no és possible reivindicacions ni anarquistes ni catalanistes com ja sabem.

Paradoxalment, durant el segle XX i fins al a guerra civil, és el període de més aliances amb forces republicanes i catalanistes dels líders anarquistes, molts d’ells no catalans. Es creen grans moviments en defensa de la llibertat a causa de la duríssima repressió de les forces d’ordre de la Restauració contra el moviment obrer i l’anarquisme amb fets com els de la Mano Negra que van desarticular gairebé el moviment. Davant la impossibilitat de fer front per si sol al govern i la maquinària de poder de la Restauració els líders anarquistes criden al poble liberal i es creen col·laboracions com la Lliga de Defensa dels Drets de l’Home l’any 1905 integrada per anarquistes i republicans catalans i espanyols o el Comitè d’Actuació Civil l’any 1923 integrat per la CNT i el Republicanisme català.

La conclusió que en trec és que independentment de l’anarquisme que tinguis en ment, és possible sentir-te català i alhora anarquista. El que no veig possible és que si ets anarquista treballis en un projecte polític catalanista o nacionalista del tipus que sigui. Les aspiracions d’un anarquista han d’anar més enllà, la República és un pas no una meta.

• Libro recomendado: Les relacions internacionals de l'anarquisme català (1881-1914)